Era un dia gris. Els carrers i les carreteres eren plens i plenes de gent i mitjans de transport. El paviment de les voreres tenia diferents tons de gris. La carretera contenia dos carrils en sentit contrari i hi havia marcada una línia discontínua al costat de la qual els cotxes podien aparcar. Més amunt trobàvem bicicletes aparcades al costat d'un senyal i passant a l'altra banda de la carretera vèiem edificis enganxats i tots de la mateixa alçada, però de diferent color i forma.
El primer edifici era marró i rectangular, era més alt que ample, tenia finestres alineades amb cortines blanques i de dalt de tot en penjaven uns cartells que anunciaven una exposició i més avall unes barres aguantaven la bandera d'Irlanda, la dels Estats Units i una blava on es veia el nom de l'exposició.Al costat d'aquest edifici especial, observàvem una torre semblant a l'altre però blanca i amb finestres negres. A dalt de tot hi havia dues xemeneies estranyes.
Finalment, aquest paisatge em transmet seguretat i alegria perquè tot i que no fes bon dia, els colors dels cartells, vehicles i edificis lluiten per destacar davant del gris del cel i fer-nos sentir millor. Els colors són imprescindibles.
